Equipo de investigación

Avui em desvio. D’aquí un parell de dies penjarem puntualment la crònica de la jornada, no patiu. Però resulta que aquesta nit de divendres no he sortit de casa i disposat a passar una vetllada de sofà i tele, que de tant en tant ve de gust, he començat a jugar amb el comandament. Com que no sóc gaire de Harry Potter, finalment m’he conformat sintonitzant Atrapa un Millón. Pare i fill han perdut 200.000 euros a la penúltima pregunta; llàstima per ells.

Fins aquí tot bé, acceptable, si més no. Però carai, just després començava Equipo de Investigación. No coneixia el programa i, la suma de la curiositat i l’absència d’alternatives interessants, doncs tampoc em va massa la boxa, m’ha portat a donar-li una oportunitat. “Operación Yéremi, retomamos la búsqueda”, o alguna cosa així. L’any 2007 va desaparèixer un nen a Canàries, concretament a la localitat de Vecindario, que als futboleros només ens sona a equip de 2ª B.

L’entradeta ja ha estat curiosa: “el caso que van a presenciar todavía se encuentra en fase de investigación, cualquier información que puedan aportar, por irrelevante que les parezca, puede ser de gran ayuda...” Després d’això, la posada en situació. Nen, fill de noia de 16 anys i noi de 14, evidentment acompanyats del seu aspecte físic. Com diria el professor Burguet, no podem justificar qualsevol intenció sota el paraigua de la subjectivitat inevitable. I amb aquesta introducció, l’equip del programa sap perfectament les sensacions que pretén crear a l’espectador (parella de criatures, d’aspecte, si em permeteu, “garrulillo”, inconscients, etc.). Però és que això només ha estat el preludi del que venia a continuació: un seguit d’induccions a l’acusació de diverses persones, amb l’afany explícit (si més no al meu parer) de portar a l’espectador a “posar la creu”, bé sigui al pare de la criatura, a l’ex parella de l’actual parella del pare o fins i tot al pobre avi que seu tranquil·lament al portal de casa seva. Amb la interlocució amb aquest home, s’ha fet pal·lesa una altra pràctica de l’equip del programa: treure “informació” aprofitant el baix nivell intel·lectual del subjecte en qüestió. Suposo que, si a qualsevol de nosaltres, la policia ens registra la vivenda, els de criminologia examinen de dalt a baix els nostres cotxes i, anys després, es presenta un periodista, emprant un to clarament acusatiu i ofensiu, no tindríem massa ànims per col·laborar, per no dir que l’engegaríem a dida. Però és clar, pobre home, no té res a amagar, doncs ensenya. El mateix amb tota la família, donant tota mena de detalls, segurament amb la creença que, aquest “reportatge” pot ajudar a la recerca, sense adonar-se’n que l’objectiu és ben diferent.

En aquest cas prefereixo que em titlleu de prepotent que d’hipòcrita, però jo considero que, un altre tipus de persona, probablement no es prestaria a aquesta mena d’espectacles.

Però al loro, que deia aquell: de qualsevol cosa es pot aprendre quelcom i, si el desplegament policial avui, cinc anys més tard de la desaparició, és realment el que apareix a la peça (deixeu-me que posi tota la “informació” que aporta aquest programa en entredit), llavors la meva indignació augmenta exponencialment. Sabia que amb els meus tributs contribuïa al finançament de cossos de seguretat municipals, sempre a punt per multar-me (de vegades encertadament, que consti també), nacionals i estatals. Ja sabeu que no hi crec en aquest Estat, però els tributs m’obliguen a pagar-los, com a tots. Doncs avui he après que, aquests cossos de seguretat destinen, passats cinc anys (vull remarcar-ho), un fotimé d’agents de totes les especialitats a fer batudes per terra, mar i aire per veure si sona la flauta.

D’acord, no tinc fills, com a mínim per ara; no sé el dolor que deu suposar perdre’n un, etc, etc. però, i si destinéssim tots aquests recursos a protegir vides que poden córrer risc o a capturar gent que no mereix gaudir de llibertat? En economia de seguida et diuen que tot té un cost, un cost d’oportunitat. No vull ser avantatgista, però si el cost d’oportunitat de desarticular una banda de narcotraficants, per posar un exemple, és aparcar la recerca d’un nen que va desaparèixer mitja dècada enrere, jo, amb el meu cor de pedra, signo.

La peça acaba amb un mini-recopilatori: “el día que desapareció llevaba estas gafas, esta camiseta y se lo llevaron en este coche”, afegint un telèfon per a la col·laboració ciutadana. Tot plegat, tractant de donar una imatge de seriositat i/o utilitat. I jo em pregunto: equipo de investigación? Què dimonis han investigat? La policia ha investigat, amb més o menys encert, ells no han aportat més que falses insinuacions, fent allò que tant agrada en aquest (i aquell) país, penjar etiquetes i/o jutjar a gent sense motius. Suposo que això es deu catalogar com a periodisme d’investigació, què voleu que us digui, servidor paga més a gust els seus calers per al manteniment i la promoció dels mitjans de comunicació públics, on per ara no he trobat creacions d’aquest caire, que a aquests cossos de seguretat, altament professionals, escassament eficaços.

Feta la crítica, el meu més sincer condol a la família, acompanyada d’una recomanació: obriu una miqueta els ulls i no permeteu que, d’una situació dramàtica, alguns en treguin suc.